8 de jul. 2024
Han de gestionar les AMPA a les escoles públiques el cobrament als pares de quotes il·legals?
Fa més de dos lustres que Catalunya manté en les escoles públiques un sistema de quotes obligatòries generalitzat contrari a les lleis, amb la complicitat de les AMPA.
El novembre de 2019, la principal federació d’AMPA de Catalunya, “AFFAC” (Associacions de Famílies Federades d’Alumnes de Catalunya) va convocar una roda de premsa per presentar un estudi que havien elaborat, “La contribució econòmica de les famílies al sistema educatiu públic català”.
Durant l’exposició van parlar d’unes “quotes de copagament” que es fan pagar a les famílies en la majoria d’escoles públiques catalanes (i només és cas general a Catalunya). I una periodista va demanar torn i va preguntar:
— “Si no és obligatori pagar aquestes quotes, si no és obligatori que les AMPA aportin, per què no feu una crida a no fer-ho?"
La directora de l’AFFAC va respondre que no ho farien i va ser amb una declaració prou inquietant:
— “No sé si la solució passa per fer una crida a les famílies, no pagar i crear un estat d’alarma."
Un pronunciament com aquest hauria de desconcertar per tres motius primordials. En primer lloc, diuen que algú es podria “alarmar” si als pares se’ls acudís no fer aquests pagaments, i això obra una sospita de què, en realitat, siguin obligatoris. En segon lloc, les AMPA parlen de “copagaments” i s’hauria de parlar de «repagaments», pel fet que les escoles públiques ja estan pagades amb els impostos. Finalment, en tercer lloc, perquè es troben prohibits tant els pagaments obligatoris, com els pagaments per rebre els ensenyaments de les activitats obligatòries en l’horari lectiu (els repagaments). I tot això està perfectament regulat en l’article 88 de la llei orgànica d’educació:
(…) Per garantir la possibilitat d’escolaritzar tots els alumnes sense discriminació per motius socioeconòmics, els centres públics o privats concertats en cap cas poden percebre quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït, imposar a les famílies l’obligació de fer aportacions a fundacions o associacions ni establir serveis obligatoris, associats als ensenyaments, que requereixin aportació econòmica, per part de les famílies dels alumnes.
I què hi ha al darrere de l’anomenat “copagament”. A Catalunya, des de fa més d’una dècada, les escoles públiques i els instituts públics implementen un sistema de quotes obligatòries de manera generalitzada. És habitual que es refereixin a aquestes quotes com a “quotes de material i excursions”, quan en realitat és un batibull que es força a pagar de forma indivisible i converteix tots els pagaments en obligatoris. En la barrejadissa inclouen pagaments que, si fossin voluntaris, serien legals (activitats voluntàries, en molts casos la quota de l’AMPA, serveis voluntaris…). Després, el concepte “material” és despesa personal dels alumnes que no entra en la gratuïtat (material escolar com ara llapis, bolígrafs, llibretes, classificadors, agendes, llibres de text i lectura, etc.), però també l’afegit de forma subreptícia d’un sobrecost obligatori de despeses de l’escola d’impartir als alumnes les ensenyances ordinàries, que sí que entren en la gratuïtat i està prohibit fer-s’ho pagar als pares (mobiliari, equipaments d’informàtica i fotocopiadores, projectors, pissarres, les fitxes d’activitats que els docents fotocopien per als alumnes, arreglaments en l’edifici escolar, etc.).
Doncs la complicitat de les AMPA en les irregularitats ja era vox populi i ara, però, es posa més llum sobre aquest tema. Una recent resolució (511/2024) de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública — el màxim òrgan administratiu a Catalunya que controla la transparència — ha formalitzat que les AMPA gestionen a les autoritats el cobrament, als pares, de les quotes que transfereixen a les escoles públiques i pot deduir-se que són pagaments del sistema de quotes obligatòries.
També hi ha una altra qüestió rellevant: la mateixa resolució es pronuncia sobre el personal privatitzat docent i no docent que l’administració educativa catalana contracta amb les AMPA, per a la realització de feines en les ensenyances i gestions durant l’horari lectiu.
A propòsit del sou d’aquests treballadors, poc dubte hi ha de què estan essent pagats amb les quotes dels pares: l’estudi en qüestió de la mateixa AFFAC, “La contribució econòmica de les famílies al sistema educatiu públic català” ja ho reconeixia. I, davant la Comissió, Educació no ha negat que estigui succeint. L’AFFAC va detallar el cas general de les escoles públiques que, amb les quotes d’AMPA i durant la jornada lectiva, fan pagar als pares per mestres privats, professionals d’idiomes, tècnics d’educació infantil, personal de suport a les necessitats especials, bibliotecaris, informàtics, etc.
Davant la controvèrsia del personal privatitzat, la Comissió ha decidit que aquestes contractacions es consideren informació pública. Per raó de què els treballadors privatitzats (sic) “contribueixen a l’exercici de funcions públiques o potestats administratives, ja que presten un servei públic”. La decisió ha qüestionat jurídicament la negativa d’Educació a detallar les contractacions, argüint (en síntesi) “són treballadors d’una entitat privada, en aquest cas les AMPA”. I per aquest motiu — així ho defensaven i s’ha vist que erròniament — la informació quedava fora de l’àmbit de la llei de transparència.
És a dir, en resum, Educació privatitza gestions amb les AMPA. Com ara el cobrament als pares de quotes il·legals i la contractació de personal privatitzat en les escoles públiques.
Educació va resoldre entregar la informació, però després la va ocultar
Fa un any, MFG (pare d’un estudiant de primària a una escola pública de Terrassa) va sol·licitar a Educació el detall de les transferències entre els anys 2019 i 2023 que les AMPA van fer en favor de les escoles públiques de Terrassa. Tot això desglossat per any, centre escolar i conceptes. Com també el personal privat docent i no docent contractat a les AMPA en el mateix període.
Tot seguit, les autoritats disposaven del termini d’un mes per a resoldre, però van acordar un ajornament de quinze dies motivat perquè es tractava “d’un gran volum d’informació”. Al final, tot i que Educació va resoldre l’estimació de la majoria de pretensions del pare, només va proporcionar dades aïllades d’una única escola. I no només això: van decidir no admetre el lliurament del detall del personal privatitzat amb les AMPA, adduint (en resum), “és personal de les AMPA, són entitats privades i això no està subjecte al règim de transparència”.
Aquestes conductes van alertar al pare. Havia acompanyat la sol·licitud amb proves i indicis apuntant a un cas general, li van dir que hi havia “un gran volum d’informació” i, com podia ser que li detallessin només un cas aïllat…?
A més a més, es va afegir un altre fet. La resolució va enquadrar el tema en les anomenades “donacions de les AMPA”, i aquest no era en absolut l’enfocament de la sol·licitud: el pare va demanar el detall sobre totes les transferències que les AMPA realitzen cap a les escoles.
Al final, un cop el pare va comprovar que les autoritats en realitat havien decidit ocultar la quasi totalitat de la documentació que va sol·licitar, l’agost de 2023 va decidir impugnar el cas davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública.
La Comissió ordena a Educació lliurar la informació que va ocultar, però no compleix la resolució i no lliura res
Amb la resolució de l’òrgan que controla la transparència — que hauria d’haver-se tramitat en dos mesos i de forma anòmala es va demorar vuit mesos —, era d’esperar que Educació anés a lliurar la informació al pare, però això no és el que ha passat.
De fet, les autoritats han tornat a reiterar la conducta que ja van tenir en primera instància: en segona instància, han tornat a sol·licitar un ajornament. Novament, amb la mateixa motivació “el gran volum i complexitat de la informació sol·licitada"…
Tot i això, el pare no s’havia oposat a l’enèsim ajornament, però, amb l’escrit d’al·legacions que la Comissió li va requerir, va manifestar la seva perplexitat amb la situació. I, després de tot, al final Educació ha acabat incomplint la resolució de la Comissió, que li ha requerit el compliment i fins i tot n’ha fet públic l’incompliment en el seu web.
Llavors, amb el termini inicial i l’ajornament en primera instància, la tramitació en segona instància de la reclamació amb la Comissió, i una resolució en contra, Educació ja ha aconseguit defugir impunement durant més d’un any de les seves obligacions legals amb la transparència.
S’obra una sospita raonable: a les autoritats els sembla interessar mantenir una opacitat sobre les complicitats en actuacions que es puguin considerar irregulars. Molt en concret, del cas de les AMPA i la col·laboració en la materialització del cobrament als pares de quotes il·legals.
No obstant això, també posa sobre la taula una clara ineficàcia dels òrgans de control de la transparència: no estan fent tot el possible per a obligar a les administracions a complir amb les seves obligacions. D’aquesta manera, els diferents responsables públics actuen amb una impunitat de facto, quan cometen il·legalitats i això sí que s’està transparentant.
A què ve tant vici per mantenir l’opacitat sobre les evidències d’un cas general de quotes il·legals en les escoles públiques? Potser és per un temor a què l’accés a la informació pugui obrir ulls i porti els pares a qüestionar la situació i demanar el control judicial?
Saben que podria acabar amb les quotes il·legals i l’opacitat. A la par, es jacten d’una presumpció d’impunitat a causa de la inacció dels particulars i hi ha diverses raons perquè això estigui passant. No hi ha paraigües ni força i el camí del recurs judicial contenciós administratiu en solitari té l’aparença d’una difícil odissea. En part, en certs casos passa per la por a les represàlies (davant una negativa a satisfer els pagaments il·legals), o la manca de medis econòmics per a costejar els honoraris d’un advocat. O pel temps i els esforços que suposaria litigar contra l’estat. I els riscos de la contesa, com pot ser la temuda injustícia de la condemnes en costes quasi automàtiques, en cas de perdre (després de diverses reformes del poder judicial que el Congrés dels Diputats no té cap voluntat de derogar).
La situació que es troben els pares amb les quotes obligatòries
Ben mirat, tot sumat, els pares es troben desemparats i amb la soledat davant la tempesta privatitzadora. Les juntes directives en les AMPA, en lloc de dedicar els esforços en acompanyar i recolzar als socis pel bé dels alumnes — com els indiquen els estatuts i el mandat —, col·laboren amb les autoritats en el manteniment i aprofundiment de les retallades, amb la gestió del cobrament de les quotes il·legals.
Així doncs, la Generalitat envia un avís a navegants per als pares i la societat en general. El desmuntatge de l’educació pública i els abusos, com ara l’exigència de quotes il·legals, ho decideixen ells mateixos i no estan obligats a fer-ho. Ans al contrari: estan obligats a no fer-ho. En canvi, ho presenten com «David contra Goliat», amb un suport transversal polític i social: ha de ser una cosa “molt difícil” d’evitar — fins i tot les AMPA li donen suport i no pot ser pas casualitat que la mateixa Generalitat i una majoria de sindicats, partits i premsa es refereixin a aquestes entitats com la veu de totes les famílies —.
És «l’elefant en l’habitació», o com amb aquesta narrativa omnipresent els responsables i els seus còmplices desvien l’atenció de la legalitat. Ja que, de moment, la Constitució i la llei orgànica d’educació prohibeixen les quotes obligatòries i els repagaments dels pares en les escoles públiques.
Així, en la pràctica, per a materialitzar les arbitrarietats i gaudir d’una impunitat material necessiten la complicitat dels funcionaris i les AMPA i als pares amb el cap ajupit. Es tracta d’evitar un qüestionament i el control judicial i desenfocar l’assumpte, com si no es tractés d’un tema legal. Sense obviar el fons de podrimener i misèria moral: les direccions de les escoles públiques fan (en la pràctica exigeixen) pagar quotes il·legals als pares, no es planten davant les retallades i els impagaments i no reclamen el finançament públic suficient, a qui té l’obligació de donar-lo (la conselleria d’educació). Això, amb la tolerància (almenys…) de la Inspecció Educativa i complicitat de les AMPA — i dels sindicats educatius i els partits polítics parlamentaris i extraparlamentaris… —.
I, tot plegat, és una qüestió que està esdevenint en paral·lel a un engreixament de la privatització amb els concerts educatius, les fundacions satèl·lit i altres interessos. A una escala distòpica, en comparació amb qualsevol de les altres comunitats autònomes, amb les conseqüències d’un aprofundiment de la desigualtat i la segregació social.
En conclusió, en aquest trencaclosques d’abusos i arbitrarietats de les privatitzacions, l’opacitat i desinformació semblen una peça que, sens dubte, els responsables consideren útil per al desmantellament de l’educació pública. Es tracta de “convidar” als pares a deixar-ho estar, encara que sigui amb la desídia i condemna al laberint burocràtic…
Fonts:
En l'article es fa referència a la legalitat que prohibeix a les escoles públiques tots els pagaments obligatòris i la percepció de quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït.
Article 88 de la llei orgànica d'educació (Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació)El novembre de 2019 l'AFFAC va presentar un estudi dels pagaments que fan els pares en les escoles públiques catalanes.
La contribució econòmica de les famílies al sistema educatiu català (2019)Resolució que formalitza la gestió al Departament d'Educació per part de les AMPA del cobrament als pares de pagaments que les associacions transfereixen a les escoles públiques. Com també, la privatització de personal docent i no docent en les escoles públiques amb les AMPA.
Resolució 511/2024 de la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública
El novembre de 2019, la principal federació d’AMPA de Catalunya, “AFFAC” (Associacions de Famílies Federades d’Alumnes de Catalunya) va convocar una roda de premsa per presentar un estudi que havien elaborat, “La contribució econòmica de les famílies al sistema educatiu públic català”.
Durant l’exposició van parlar d’unes “quotes de copagament” que es fan pagar a les famílies en la majoria d’escoles públiques catalanes (i només és cas general a Catalunya). I una periodista va demanar torn i va preguntar:
— “Si no és obligatori pagar aquestes quotes, si no és obligatori que les AMPA aportin, per què no feu una crida a no fer-ho?"
La directora de l’AFFAC va respondre que no ho farien i va ser amb una declaració prou inquietant:
— “No sé si la solució passa per fer una crida a les famílies, no pagar i crear un estat d’alarma."
Un pronunciament com aquest hauria de desconcertar per tres motius primordials. En primer lloc, diuen que algú es podria “alarmar” si als pares se’ls acudís no fer aquests pagaments, i això obra una sospita de què, en realitat, siguin obligatoris. En segon lloc, les AMPA parlen de “copagaments” i s’hauria de parlar de «repagaments», pel fet que les escoles públiques ja estan pagades amb els impostos. Finalment, en tercer lloc, perquè es troben prohibits tant els pagaments obligatoris, com els pagaments per rebre els ensenyaments de les activitats obligatòries en l’horari lectiu (els repagaments). I tot això està perfectament regulat en l’article 88 de la llei orgànica d’educació:
(…) Per garantir la possibilitat d’escolaritzar tots els alumnes sense discriminació per motius socioeconòmics, els centres públics o privats concertats en cap cas poden percebre quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït, imposar a les famílies l’obligació de fer aportacions a fundacions o associacions ni establir serveis obligatoris, associats als ensenyaments, que requereixin aportació econòmica, per part de les famílies dels alumnes.
I què hi ha al darrere de l’anomenat “copagament”. A Catalunya, des de fa més d’una dècada, les escoles públiques i els instituts públics implementen un sistema de quotes obligatòries de manera generalitzada. És habitual que es refereixin a aquestes quotes com a “quotes de material i excursions”, quan en realitat és un batibull que es força a pagar de forma indivisible i converteix tots els pagaments en obligatoris. En la barrejadissa inclouen pagaments que, si fossin voluntaris, serien legals (activitats voluntàries, en molts casos la quota de l’AMPA, serveis voluntaris…). Després, el concepte “material” és despesa personal dels alumnes que no entra en la gratuïtat (material escolar com ara llapis, bolígrafs, llibretes, classificadors, agendes, llibres de text i lectura, etc.), però també l’afegit de forma subreptícia d’un sobrecost obligatori de despeses de l’escola d’impartir als alumnes les ensenyances ordinàries, que sí que entren en la gratuïtat i està prohibit fer-s’ho pagar als pares (mobiliari, equipaments d’informàtica i fotocopiadores, projectors, pissarres, les fitxes d’activitats que els docents fotocopien per als alumnes, arreglaments en l’edifici escolar, etc.).
Doncs la complicitat de les AMPA en les irregularitats ja era vox populi i ara, però, es posa més llum sobre aquest tema. Una recent resolució (511/2024) de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública — el màxim òrgan administratiu a Catalunya que controla la transparència — ha formalitzat que les AMPA gestionen a les autoritats el cobrament, als pares, de les quotes que transfereixen a les escoles públiques i pot deduir-se que són pagaments del sistema de quotes obligatòries.
També hi ha una altra qüestió rellevant: la mateixa resolució es pronuncia sobre el personal privatitzat docent i no docent que l’administració educativa catalana contracta amb les AMPA, per a la realització de feines en les ensenyances i gestions durant l’horari lectiu.
A propòsit del sou d’aquests treballadors, poc dubte hi ha de què estan essent pagats amb les quotes dels pares: l’estudi en qüestió de la mateixa AFFAC, “La contribució econòmica de les famílies al sistema educatiu públic català” ja ho reconeixia. I, davant la Comissió, Educació no ha negat que estigui succeint. L’AFFAC va detallar el cas general de les escoles públiques que, amb les quotes d’AMPA i durant la jornada lectiva, fan pagar als pares per mestres privats, professionals d’idiomes, tècnics d’educació infantil, personal de suport a les necessitats especials, bibliotecaris, informàtics, etc.
Davant la controvèrsia del personal privatitzat, la Comissió ha decidit que aquestes contractacions es consideren informació pública. Per raó de què els treballadors privatitzats (sic) “contribueixen a l’exercici de funcions públiques o potestats administratives, ja que presten un servei públic”. La decisió ha qüestionat jurídicament la negativa d’Educació a detallar les contractacions, argüint (en síntesi) “són treballadors d’una entitat privada, en aquest cas les AMPA”. I per aquest motiu — així ho defensaven i s’ha vist que erròniament — la informació quedava fora de l’àmbit de la llei de transparència.
És a dir, en resum, Educació privatitza gestions amb les AMPA. Com ara el cobrament als pares de quotes il·legals i la contractació de personal privatitzat en les escoles públiques.
Educació va resoldre entregar la informació, però després la va ocultar
Fa un any, MFG (pare d’un estudiant de primària a una escola pública de Terrassa) va sol·licitar a Educació el detall de les transferències entre els anys 2019 i 2023 que les AMPA van fer en favor de les escoles públiques de Terrassa. Tot això desglossat per any, centre escolar i conceptes. Com també el personal privat docent i no docent contractat a les AMPA en el mateix període.
Tot seguit, les autoritats disposaven del termini d’un mes per a resoldre, però van acordar un ajornament de quinze dies motivat perquè es tractava “d’un gran volum d’informació”. Al final, tot i que Educació va resoldre l’estimació de la majoria de pretensions del pare, només va proporcionar dades aïllades d’una única escola. I no només això: van decidir no admetre el lliurament del detall del personal privatitzat amb les AMPA, adduint (en resum), “és personal de les AMPA, són entitats privades i això no està subjecte al règim de transparència”.
Aquestes conductes van alertar al pare. Havia acompanyat la sol·licitud amb proves i indicis apuntant a un cas general, li van dir que hi havia “un gran volum d’informació” i, com podia ser que li detallessin només un cas aïllat…?
A més a més, es va afegir un altre fet. La resolució va enquadrar el tema en les anomenades “donacions de les AMPA”, i aquest no era en absolut l’enfocament de la sol·licitud: el pare va demanar el detall sobre totes les transferències que les AMPA realitzen cap a les escoles.
Al final, un cop el pare va comprovar que les autoritats en realitat havien decidit ocultar la quasi totalitat de la documentació que va sol·licitar, l’agost de 2023 va decidir impugnar el cas davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública.
La Comissió ordena a Educació lliurar la informació que va ocultar, però no compleix la resolució i no lliura res
Amb la resolució de l’òrgan que controla la transparència — que hauria d’haver-se tramitat en dos mesos i de forma anòmala es va demorar vuit mesos —, era d’esperar que Educació anés a lliurar la informació al pare, però això no és el que ha passat.
De fet, les autoritats han tornat a reiterar la conducta que ja van tenir en primera instància: en segona instància, han tornat a sol·licitar un ajornament. Novament, amb la mateixa motivació “el gran volum i complexitat de la informació sol·licitada"…
Tot i això, el pare no s’havia oposat a l’enèsim ajornament, però, amb l’escrit d’al·legacions que la Comissió li va requerir, va manifestar la seva perplexitat amb la situació. I, després de tot, al final Educació ha acabat incomplint la resolució de la Comissió, que li ha requerit el compliment i fins i tot n’ha fet públic l’incompliment en el seu web.
Llavors, amb el termini inicial i l’ajornament en primera instància, la tramitació en segona instància de la reclamació amb la Comissió, i una resolució en contra, Educació ja ha aconseguit defugir impunement durant més d’un any de les seves obligacions legals amb la transparència.
S’obra una sospita raonable: a les autoritats els sembla interessar mantenir una opacitat sobre les complicitats en actuacions que es puguin considerar irregulars. Molt en concret, del cas de les AMPA i la col·laboració en la materialització del cobrament als pares de quotes il·legals.
No obstant això, també posa sobre la taula una clara ineficàcia dels òrgans de control de la transparència: no estan fent tot el possible per a obligar a les administracions a complir amb les seves obligacions. D’aquesta manera, els diferents responsables públics actuen amb una impunitat de facto, quan cometen il·legalitats i això sí que s’està transparentant.
A què ve tant vici per mantenir l’opacitat sobre les evidències d’un cas general de quotes il·legals en les escoles públiques? Potser és per un temor a què l’accés a la informació pugui obrir ulls i porti els pares a qüestionar la situació i demanar el control judicial?
Saben que podria acabar amb les quotes il·legals i l’opacitat. A la par, es jacten d’una presumpció d’impunitat a causa de la inacció dels particulars i hi ha diverses raons perquè això estigui passant. No hi ha paraigües ni força i el camí del recurs judicial contenciós administratiu en solitari té l’aparença d’una difícil odissea. En part, en certs casos passa per la por a les represàlies (davant una negativa a satisfer els pagaments il·legals), o la manca de medis econòmics per a costejar els honoraris d’un advocat. O pel temps i els esforços que suposaria litigar contra l’estat. I els riscos de la contesa, com pot ser la temuda injustícia de la condemnes en costes quasi automàtiques, en cas de perdre (després de diverses reformes del poder judicial que el Congrés dels Diputats no té cap voluntat de derogar).
La situació que es troben els pares amb les quotes obligatòries
Ben mirat, tot sumat, els pares es troben desemparats i amb la soledat davant la tempesta privatitzadora. Les juntes directives en les AMPA, en lloc de dedicar els esforços en acompanyar i recolzar als socis pel bé dels alumnes — com els indiquen els estatuts i el mandat —, col·laboren amb les autoritats en el manteniment i aprofundiment de les retallades, amb la gestió del cobrament de les quotes il·legals.
Així doncs, la Generalitat envia un avís a navegants per als pares i la societat en general. El desmuntatge de l’educació pública i els abusos, com ara l’exigència de quotes il·legals, ho decideixen ells mateixos i no estan obligats a fer-ho. Ans al contrari: estan obligats a no fer-ho. En canvi, ho presenten com «David contra Goliat», amb un suport transversal polític i social: ha de ser una cosa “molt difícil” d’evitar — fins i tot les AMPA li donen suport i no pot ser pas casualitat que la mateixa Generalitat i una majoria de sindicats, partits i premsa es refereixin a aquestes entitats com la veu de totes les famílies —.
És «l’elefant en l’habitació», o com amb aquesta narrativa omnipresent els responsables i els seus còmplices desvien l’atenció de la legalitat. Ja que, de moment, la Constitució i la llei orgànica d’educació prohibeixen les quotes obligatòries i els repagaments dels pares en les escoles públiques.
Així, en la pràctica, per a materialitzar les arbitrarietats i gaudir d’una impunitat material necessiten la complicitat dels funcionaris i les AMPA i als pares amb el cap ajupit. Es tracta d’evitar un qüestionament i el control judicial i desenfocar l’assumpte, com si no es tractés d’un tema legal. Sense obviar el fons de podrimener i misèria moral: les direccions de les escoles públiques fan (en la pràctica exigeixen) pagar quotes il·legals als pares, no es planten davant les retallades i els impagaments i no reclamen el finançament públic suficient, a qui té l’obligació de donar-lo (la conselleria d’educació). Això, amb la tolerància (almenys…) de la Inspecció Educativa i complicitat de les AMPA — i dels sindicats educatius i els partits polítics parlamentaris i extraparlamentaris… —.
I, tot plegat, és una qüestió que està esdevenint en paral·lel a un engreixament de la privatització amb els concerts educatius, les fundacions satèl·lit i altres interessos. A una escala distòpica, en comparació amb qualsevol de les altres comunitats autònomes, amb les conseqüències d’un aprofundiment de la desigualtat i la segregació social.
En conclusió, en aquest trencaclosques d’abusos i arbitrarietats de les privatitzacions, l’opacitat i desinformació semblen una peça que, sens dubte, els responsables consideren útil per al desmantellament de l’educació pública. Es tracta de “convidar” als pares a deixar-ho estar, encara que sigui amb la desídia i condemna al laberint burocràtic…
Fonts:
En l'article es fa referència a la legalitat que prohibeix a les escoles públiques tots els pagaments obligatòris i la percepció de quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït.
Article 88 de la llei orgànica d'educació (Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació)El novembre de 2019 l'AFFAC va presentar un estudi dels pagaments que fan els pares en les escoles públiques catalanes.
La contribució econòmica de les famílies al sistema educatiu català (2019)Resolució que formalitza la gestió al Departament d'Educació per part de les AMPA del cobrament als pares de pagaments que les associacions transfereixen a les escoles públiques. Com també, la privatització de personal docent i no docent en les escoles públiques amb les AMPA.
Resolució 511/2024 de la Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública