El refranyer és sempre una font de sabiduria i una eina inefable per a descriure realitats. Un exemple n’és l’expressió «diu l’olla a la paella: fuig d’aquí i no m’emmascaris; i la paella diu al carbó: fuig, que m’embrutes», la qual és una metàfora per a aquells que, davant unes problemàtiques en les quals han cooperat a generar, s’assenyalen els uns amb els altres i s’evadeixen d’assumir les responsabilitats en el desgavell. També, els anglesos tenen l’expressió de «l’elefant en l’habitació», per a referir-se a qüestions que hom veu, però refusa discutir-les. Si hi hagués un elefant al mig d’una habitació, seria impossible no veure aquelles orelles grans i llargues, la pell rugosa i la trompa.
En aquest sentit, voldria compartir una crítica sense renunciar a la realitat dels fets públics, sobre les conductes i complicitats de masses docents públics, davant el declivi manifest del sistema educatiu públic a Catalunya.
En els darrers anys, a Catalunya, en especial a partir de les retallades més dures dels serveis públics (en comparació amb totes les altres comunitats autònomes), s’ha aprofundit i accelerat un declivi de l’ensenyament que, en un context de privatitzacions, es cuinava a foc lent en una olla a pressió. A propòsit del context, en el llibre «La privatització com a estratègia en el Regne Unit, els Estats Units, i més enllà» («Privatization as a Strategy in the United Kingdom, United States, and beyond», 2011), Brian J. Glenn plantejava com l’erosió progressiva i deliberada dels serveis públics ha esdevingut una agenda en un inici impopular amb la qual, els governants, intenten guanyar consciències i punts polítics a favor de la provisió privada de serveis públics extremadament populars per a la ciutadania en general. I l’Educació Pública no escapa a aquest fenomen, amb trets autòctons catalans, però. Com poden ser l’anomalia de la implementació massiva de la privatització subsidiada amb els fons públics dels concerts educatius i el model fraudulent estès de quotes obligatòries, també en les escoles públiques — tractat en l’article El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemna a la Generalitat per un sistema de quotes obligatòries a l’escola pública —.
Un altre efecte en el fil és l’enfonsament escandalós a Catalunya del rendiment acadèmic i de l’excel·lència que s’ha reflectit en les proves internacionals, a la cua de les comunitats autònomes i de la Unió Europea.
Com s’hi ha arribat no és cosa senzilla d’analitzar, però és palès que el sistema públic no és només un concepte i un cos normatiu: es concreta en unes institucions i estructures burocràtiques gestionades per persones en càrrecs polítics i designades per a la funció pública. Des de qui ocupa la cadira en Via Augusta de la Conselleria en cap, fins al docent impartint els ensenyaments a peu d’aula. Per tant, a les problemàtiques s’hi ha arribat amb cooperació de tots els nivells; és clar, amb diferents graus de responsabilitat. I aquesta és la realitat, indefectiblement: per les ordres superiors o la manca d’aquestes, el permís i tolerància de la Inspecció Educativa i els marcs arbitraris en les gestions públiques i superen de facto la legalitat.
El plebiscit, la crisi d’una majoria del col·lectiu docent, la legalitat i el trencament del contracte social.
Amb el desastre sobre la taula en el qual són jutges i part els funcionaris públics en tots els nivells, una majoria mediàtica del col·lectiu docent informa la societat que, sense decisions governamentals i del Parlament que acceptin les seves reclamacions no hi haurà res a fer: l’ensenyament públic es continuarà encaminant cap al precipici i només es podran arreglar les coses el Dia del Judici Final. O sigui, les funcions i finalitats adulterades en cada escola i institut per un desmuntatge de la instrucció, malgrat que siguin decisions formalment autònomes de cada claustre, no les haurien pres els directors amb els claustres… Hauria estat, insinuen (o afirmen), sota coacció de la Inspecció Educativa amb la pistola al cap i per la manca d’implicació dels pares. I un gruix de la situació seria explicat per estar mal pagats i una negativa del govern de no incrementar el pressupost públic d’educació, tot condemnant els alumnes al fracàs in aeternum; pels projectes educatius que no han acordat en els mateixos claustres i els consells escolars — suposo que no cal esmentar la càrrega sarcàstica de la meva exposició, però ja ho he dit —.
Un cop establerta aquesta narrativa omnipresent, qualsevol crítica i alternativa, per virtut que pugui tenir, haurà de ser anatema: és el plebiscit «amb nosaltres, o en contra dels docents i la millora educativa i l’educació pública». Però el pla, com no té fissures, havia de tenir marge de millora, així que després del cicle de vagues dels darrers anys, un sector significatiu del professorat frustrat perquè la Conselleria d’Educació no transigeix a les seves concretes reclamacions laborals, ha decidit no sacrificar més dies de sou i no tornar a la vaga (si més no, la legal). No hi havia cap altra acció que sortís de franc per a la millora, a excepció d’implementar en més de mil tres-cents claustres de les quatre províncies de Catalunya una immolació pel “bé” dels alumnes: en la sala de cuidats intensius en la que està el sistema educatiu públic, mentre es bat entre la vida i la mort, li han injectat vagues de zel d’emergència educativa. És a dir, “com a mesura de pressió, fer només el que la legalitat ens obliga i prescindir de funcions i prestacions discrecionals”. Per exemple, acabar amb les excursions, elaborar un únic informe d’avaluació al final de cada curs, una sessió de tutoria per família i curs, entre altres sacrificis en l’altar per la “salvació” de l’escola pública…
Si els governants no paguen, en part, despeses dels centres que la Llei els obliga i els deixa en números vermells? Els claustres amb les direccions s’uneixen a la “causa”: per què no vorejar el suborn amb el sistema de quotes obligatòries il·legals que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja n’ha decidit l’absoluta il·legalitat, si és per “evitar” un ensenyament precari als alumnes. Com són funcionaris públics, no estan obligats a impartir les lleis o complir-les… El Butlletí Oficial de l’Estat amb l’article 7.2 del Reial Decret 17/1977 — el qual regula la prohibició taxativa de la modalitat de protesta de les vagues de zel o qualsevol alteració col·lectiva del règim de treball diferent a la vaga —, “no és d’aplicació”, si certa majoria, adulta i amb plenes facultats, acorda coaccionar d’aquesta manera a la Conselleria d’Educació perquè accepti unes reclamacions laborals.
I en nom dels que són la raó de l’existència de l’ofici i el lloc de feina en les aules — els alumnes —, els que reclamen “el retorn de la democràcia als centres” — mai n’hi ha hagut: partint de regulacions antidemocràtiques, cada iteració de la llei orgànica d’educació ha tendit a l’aprofundiment de l’autoritarisme i marcs normatius arbitraris —, Torquemada condemna a cada família i alumne que es queixi per ser agreujats a l’ostracisme social. — Només us preocupen les colònies, no la qualitat educativa per la qual lluitem —, vociferaran ofesos molts docents repetint l’argumentari enllaunat — si hi ha res més terrible d’intuir, és que la coordinació no sigui per existir un guió… —. Alhora, no escatimaran esforços en abraçar i cooptar qualsevol intent organitzat d’alumnes i pares de qüestionar de manera compartimentada els greuges col·laterals a les accions de protesta dels docents i aconseguir davant l’opinió pública “tot el suport de les famílies”.
Alternatives
És evident que la situació en la qual està l’ensenyament no té vies de superació senzilles i fàcils, si el govern el gestiona malament per les privatitzacions i altres qüestions. Però també bona part dels que l’han de concretar cooperen amb accions o la passivitat (també és una forma d’actuar), en el sentit oposat a recuperar les funcions i fins de la Institució Pública.
No són bones notícies les que es dedueixen del context contemporani, a causa del fet que la crisi moral i funcional que arrela i ha arrelat ja en un nombre important dels docents no té una reparació possible en la immediatesa.
Tanmateix, la Inspecció Educativa és un peça fonamental del trencaclosques i la seva passivitat és clau en el mal funcionament del sistema educatiu. Per aquest motiu, sense haver de canviar les lleis, malgrat els defectes i limitacions i cobertures a males gestions legals, són suficients perquè la seva aplicació, en lloc de la infracció, comportés una millora significativa. La majoria dels marcs normatius més nocius no són obligatoris: els claustres els apliquen a discreció i els inspectors toleren els efectes. Però amb la mateixa regla podrien perfectament acordar mesures beneficioses per als alumnes i els inspectors no s’hi oposarien — la passivitat és en tots els sentits de les actuacions possibles —.
D’altra banda, els consells escolars són un dels màxims òrgans de govern en els centres escolars i és a través d’aquests que es concreta el Dret Fonamental (article 27.7 de la Constitució espanyola) dels mateixos docents i també els pares, de la fiscalització i participació amb veu i vot en la gestió: «els professors, els pares i, en el seu cas, els alumnes intervindran en el control i en la gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb fons públics, en els termes que la llei estableixi». Ara bé, la renúncia de docents i famílies que podrien ser un dic contra les males gestions a assumir l’elecció com a càrrecs en els consells escolars, omple de goig al govern i als funcionals i servils a les agendes que esfondren la Institució.
En conclusió, en aquesta i qualsevol conjuntura, si del que es tracta és d’una sortida beneficiosa per a l’alumnat, qualsevol alternativa hauria de ser l’organització i acció democràtica, l’obertura d’un debat públic amb virtut i la comunicació pública veraç i objectiva. I, en paral·lel, l’exploració de vies d’impugnació, per a obligar a la Generalitat, cas a cas, a la revisió d’actuacions que justifiquin determinades males gestions i no s’ajustin als procediments legals, perquè les hagin de reparar. O que siguin els Tribunals de Justícia els que rebin l’encàrrec de la revisió i ordenin reparacions, en cas que les autoritats educatives s’hi neguessin.