A les escoles públiques de Catalunya, a cada curs, en els últims lustres s’ha convertit en pràctica habitual que les direccions girin als pares unes circulars d’un sistema de quotes a pagar en uns terminis concrets. Tot i això, si unes quotes s’han d’abonar en uns terminis fixats, no hauria de presentar — en principi — cap problema moral ni legal.
El fet, lluny de ser “el secret de n’Ametller que el sap un de cada carrer”, es troba institucionalitzat. Durant la pandèmia del virus “COVID-19”, el Departament d’Educació, el març de 2020, va ordenar el tancament dels centres educatius, en el marc de l’estat d’alarma. En aquell moment, ni més ni menys que la Direcció General de Centres Públics remetia a les clares una circular a les direccions, perquè suspenguessin els cobraments als pares d’un sistema de “quotes úniques” (sic):
Les quotes i les aportacions de les famílies per a material escolar, equipaments i sortides programades dins l’activitat reglada es perceben des dels centres amb quotes úniques, trimestrals, semestrals, etc. (…) Pel que fa a les aportacions de material escolar i equipaments, i de manera independent a la modalitat de cobrament, cal que informeu les famílies que es deixaran de percebre.
Ara bé, l’assumpte comença a grinyolar encara més d’ençà que, a tots els nivells administratius, el denominador comú majoritari - fins i tot a les circulars dels alts càrrecs — és l’ambigüitat quant a l’obligatorietat o voluntarietat formal i real d’aquestes quotes, en contra de la clara regulació de l’article 88 de la llei orgànica d’educació (sic):
Per garantir la possibilitat d’escolaritzar tots els alumnes sense discriminació per motius socioeconòmics, els centres públics o privats concertats en cap cas poden percebre quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït, imposar a les famílies l’obligació de fer aportacions a fundacions o associacions ni establir serveis obligatoris, associats als ensenyaments, que requereixin aportació econòmica, per part de les famílies dels alumnes. (…) queden excloses d’aquesta categoria les activitats extraescolars i els serveis escolars, que, en tot cas, tenen caràcter voluntari.
Doncs, en la pràctica, com als concertats des de feia dècades — la Confederació Espanyola d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes (CEAPA) publica un informe anual sobre les quotes dels concertats i l’obligatorietat de pagar-les és generalitzada i molt estesa precisament a Catalunya —, les públiques també indiquen als pares que han d’abonar unes quotes mensuals, trimestrals, semestrals o anuals. En elles ajunten conceptes i pagaments associats, per als quals no hi ha cap opció formal d’autorització discrecional de cada concepte i pagament, de manera individualitzada i voluntària. I un cop es revisen les normes i circulars, l’única forma habilitada de pagar cada concepte acostuma a ser mitjançant unes quotes úniques i indivisibles — d’activitats voluntàries com ara excursions, extraescolars, quotes d’associació “AFA”, material escolar personal dels alumnes i fins i tot un sobrecost de despeses del centre per a impartir els ensenyaments ordinaris que precisament l’article 88 de la llei orgànica d’educació prohibeix fer-s’ho pagar als pares —: és tàcit que s’ha de pagar tot obligatòriament a la força. «O tot o res» i amb reprimendes discriminatòries per als alumnes dels pares els quals no hagin abonat “les quotes úniques”.
Al cas de l’escola de Terrassa del meu fill, l’Auró (més conegut pel seu nom anterior fins a l’any 2019, “President Salvans”), la indivisibilitat no era de facto, sinó expressa, en l’acta del consell escolar del dia 13 de maig de l’any 2010 (sic):
(…) S’aprova l’augment de la quota de material escolar, sortides i excursions així com la indivisibilitat d’aquesta.
Tan sols un any després, en l’acta del dia 14 de juny de 2011, es regulava la discriminació de les excursions als alumnes que els pares no paguessin “la quota única de tot indivisible” (sic):
(…) Els alumnes que no estiguin al corrent de pagament no podran anar d’excursió.
I, després de tot, si a les escoles públiques existeixen unes quotes, no és cabdal per als pares conèixer si el pagament és obligatori o voluntari? Què passa en realitat? És a dir, en la pràctica són obligatòries o voluntàries? Què els podria arribar a passar als alumnes, si els seus pares no les abonen? Quina és la legalitat i què es pot fer?
Sobre el tema i aquestes qüestions, en donaré explicacions i respostes el servidor que subscriu l’article, i en primera persona, perquè m’he negat a pagar les quotes — anticipo: sí que són obligatòries —. I en conseqüència, injustament, la meva família, en especial el meu fill, hem patit represàlies molt greus per part de les autoritats educatives.
Així és com l’any 2019 ho vaig començar a denunciar en públic, a les xarxes socials i a la premsa, també amb les lleis per mitjà de recursos administratius i peticions des dels consells escolars — en vaig ser membre fins a l’any 2022 i en la meva primera sessió vaig votar en contra de la continuïtat del sistema de quotes obligatòries — i a escala particular, amb el resultat de diverses resolucions favorables.
Tot això anava succeint, l’any 2020, en paral·lel a la via judicial que, a tocar el final de l’any 2024, per fi ha acabat prosperant en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb la sentència 9055/2024 (ECLI:ES:TSJCAT:2024:9055).
Amb la fi de no perdre el focus sobre la novetat judicial, el fons del nostre cas l’hauré de resumir. Explicaré la història a través d’alguns dels fets més rellevants de la travessia i la legalitat i en compartiré els desenllaços de major interès per als pares.
Una demanda pionera i una sentència rigorosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
Haver de reclamar en l’escola pública i acabar en els tribunals per unes quotes obligatòries és ben gruixut i s’escapa de la normalitat. Posa en relleu fins a quin grau de salvatgisme i insubmissió legal extrema és capaç d’arribar la Generalitat, quan es tracta de privatitzar i desmuntar el que és públic — a les altres comunitats autònomes, els pares de la pública serà estrany que s’hi trobin, perquè no passa que se’ls hi facin pagar quotes obligatòries com un sistema auspiciat per les conselleries d’educació, com passa a Catalunya —.
A propòsit del concepte de “normalitat”, en l’escola pública de Terrassa — que a més de ser un «ghetto» escolar d’immigrants en el llindar de la pobresa, es dedicava a exigir-nos quotes il·legals als pares — on va estudiar el nostre fill fins a primer de primària (i també en l’actual escola), no hem volgut eximir-nos en cap moment dels nostres deures envers el nostre fill. Sempre hem pretès només l’opció molt normal i de l’únic sistema legal, d’una autorització voluntària i pagament de manera individualitzada d’activitats complementàries (les excursions i altres activitats) i extraescolars i serveis escolars, en lloc d’una quota única i indivisible obligatòria. I dotar-lo de la seva despesa personal (material escolar, llibres de text, etc.), amb un llistat que ens proporcionés l’escola abans de l’inici de cada curs. Dels objectes proposats, hem sostingut que en faríem l’adquisició en establiments comercials, en absolut amb el pagament de quotes al centre educatiu obligatòriament.
Bé, fet aquest aclariment i començant pel final, el darrer novembre de 2024 vam rebre “la notícia” majúscula del desenllaç definitiu de la nostra demanda que vam haver de presentar en solitari, ara fa poc més de quatre anys. Vist que els responsables no es feien enrere, no trobàvem el suport de cap organització ni d’altres famílies i només ens quedava demanar el control judicial (o ajupir el cap, però per principis no ho faria), per la finalitat de trobar una solució justa de la controvèrsia. Així, el nostre cas (“David contra Goliat” o contra la tot poderosa Generalitat i els seus tentacles dins i fora de les escoles) per fi s’arreglava bé, per la porta del davant, de manera justa i expressa amb una sentència rigorosa.
Tanmateix, sabíem des del principi que la raó estava de la nostra part — i les autoritats, que no la tenien i ho sabien a la perfecció: per això mai formalitzaven l’obligatorietat negre sobre blanc, tot i aplicar-la —. A tots els rangs legals es prohibeixen les quotes obligatòries en l’escola pública i, en oposició a les coaccions, sempre hem mantingut la nostra posició absolutament legítima d’intransigència. Resolts en la decisió d’enfrontar-ho, vam passar a l’acció amb la presentació de recursos i peticions, perquè no ens passés més (a escala particular, amb protestes amb altres pares, als consells escolars, i també amb la denúncia a la premsa, en les xarxes socials…). Ho vam fer ben aviat, quan el mateix curs 2018-2019 el nostre fill va començar l’escolarització a “P3” (ara li diuen “I3”). I en contra del llum de gas, exigències, represàlies i difamacions de la Generalitat, ara la Justícia ha confirmat amb la sentència, per primer cop, la qüestió legal primordial — les quotes obligatòries que es deia “no són obligatòries”, sí que són obligatòries i una il·legalitat — (sic):
(…) Hem vist que l’establiment i regulació d’aquestes quotes evidencia que estem davant quotes de facto obligatòries, atès que el seu pagament no és voluntari, malgrat el que disposa l’article 88 de la llei orgànica d’educació. (…) L’activitat del centre tenia la finalitat que l’actor abonés la quota única i indivisible i obligatòria, pels seus efectes coercitius.
(…) Hem de concloure que es va privar a l’actor del dret a la informació. L’activitat del centre tenia la finalitat que l’actor abonés la quota única i indivisible i obligatòria (…)
La sentència també recull en el relat dels fets que en aquests anys jo era membre del consell escolar i - això ho detallo ara - en la primera reunió un cop vaig ser elegit en el procés electoral, per casualitat l’escola volia aprovar la continuïtat de les quotes obligatòries i vaig ser el primer - i encara l’únic - des de l’establiment en votar-hi en contra (sic):
Aquest sistema continuava quan en el curs 2018-2019 el demandant va escolaritzar al seu fill en el centre. Essent membre del Consell Escolar, va votar en contra de la dita quota única, indivisible i “obligatòria” pels seus efectes coercitius.
Però a què es refereixen les autoritats judicials amb la reiteració de l’existència d’uns “efectes coercitius”? L’explicació no resta en estructura profunda, perquè la decisió judicial també n’entra a fons. Acrediten conductes coactives de la Generalitat i l’escola amb una direcció desencadenada i la Inspecció Educativa inactiva i que de facto ho estava indicant, per omissió i acció. En concret, abusaven de poder i presumien d’impunitat i consumaven discriminacions abominables contra el nostre fill (sic):
(…) Tant l’expedient administratiu com la documental aportada amb la demanda evidencia que existia una problemàtica entre el recurrent (i altres famílies) i el centre i que aquest no va oferir informació suficient sobre els conceptes i el cost del material, sortides i excursions, així com les nocives conseqüències de l’esmentat enfrontament per al fill de l’actor.
(…) Resulten significatives les conseqüències i efectes del seu impagament sobre els alumnes (…) Hem vist que el 3 d’abril de 2019 es va produir una primera discriminació del fill de l’actor perquè el centre no va permetre diferenciar les quantitats a abonar en concepte de “material”, “sortides” i “excursions”, ni, en conseqüència, li van permetre abonar l’excursió programada.
(…) Ha quedat acreditat, també, que l’Administració va tornar a discriminar al fill del recurrent en una segona ocasió.Aquests fets es van produir l’últim dia de classe del primer trimestre del curs escolar (2020-2021), quan el fill de l’actor va sortir del centre sense la llibreta o quadern de vida, a diferència de la resta d’alumnes de la seva classe. L’omissió va ser conseqüència de no satisfer l’aportació conceptuada com a material escolar en el sistema de quotes.
I això no acaba aquí: els límits no existien i discriminar al nostre fill els semblava poca cosa… Entre diverses reprimendes i difamacions, en via judicial havien construït una narrativa falsària amb la qual ens acusaven, en poques paraules “d’aprofitar-nos dels pagaments de les altres famílies i de pretendre que el nostre fill disposés de material de franc” — el món al revés: reclamar l’únic sistema de pagaments legal de l’article 88 de la llei orgànica d’educació i no accedir a abonar quotes obligatòries, era propi de paràsits —. En aquesta història, el jutjat de primera instància judicial havia dictat una sentència que ens havia estat desfavorable amb una desestimació de la demanda (i per això vam haver d’apel·lar davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) i havia secundat la manipulació de la Generalitat… En canvi, ara en apel·lació, l’alt tribunal català també s’ha pronunciat sobre aquest abús i ens ha restituït (sic):
El caràcter no abusiu de l’activitat del recurrent i la discriminació del fill menor: assisteix la raó al recurrent quan critica, per erroni, el raonament de la sentència d’instància qualificant la negativa a abonar les quotes mitjançant el sistema establert de quota global i indivisible com a abusiva i quan atribueix a l’actor una intencionalitat de fer ús del material escolar sense abonar-lo, apreciacions que no compartim (…)
Era desconcertant i sinistre… Pretenien intercanviar-se botxins per víctimes i ens pintaven d’abusius a cop de martell. Mentrestant, els càrrecs públics ens assetjaven i exigien quotes obligatòries “de material”, a escarada, discriminant al nostre fill. A més a més, havien arribat a requerir-nos els pagaments obligatoris a través de notificacions oficials de Correus directament en el nostre domicili que les magistrades de la Sala recullen (sic):
El centre va reclamar per carta de 9 de gener de 2020 l’aportació de material. L’actor va interposar recurs per la obligatorietat de “l’aportació”. Respecte a aquesta qüestió, l’inspector va considerar que aquest apartat de la reclamació queda sense efecte, en base a les consideracions de l’apartat 6è, en el que va apreciar ho següent:
“(…) entenc que l’escola no pot reclamar l’aportació d’un material o d’una quota finalista en virtut que es tracta d’una quota voluntària. (…) En conseqüència queda sense efecte aquesta reclamació”
Oficialment, la Inspecció Educativa dictaminava en aquest sentit en alguns informes, cosa diferent era que manessin el cessament incondicional d’exigir-nos els pagaments obligatoris… I com més estirava la corda, més col·lateralitats es feien oficials: era un pou sense fons. Com a membre del consell escolar, vaig trobar que no existia o no es trobava a l’abast de totes les famílies — del ghetto escolar amb més d’un 90% d’alumnes en el llindar de la pobresa, cal no oblidar el context de l’Auró —, un procediment d’atorgament d’ajuts i beques i el vaig demanar a Educació. Per no variar, no m’ho facilitaven i per a aconseguir la informació vaig haver de reclamar a la Comissió de Garanties del Dret d’Accés a la Informació Pública. En execució de la resolució 369/2020 es va desvelar que imposaven les “quotes de material” a canvi d’ajuts de l’Ajuntament de concepte diferent, d’activitats complementàries i extraescolars (sic) — amb el coneixement i consentiment del Departament d’Educació i l’Ajuntament de Terrassa — que la sentència cita:
(…) L’ordre expressa dels Serveis Territorials, de 29 de març de 2021, a la direcció del centre docent, que acredita l’existència d’unes quotes obligatòries conceptuades com a “material” indivisibles dels pagaments de les excursions. La seva satisfacció era obligatòria perquè era un requisit indispensable per a l’accés als ajuts de l’Ajuntament de concepte diferent: activitats complementàries i activitats extraescolars (…)
Però, quin és el fons de tanta misèria moral i vici per aconseguir que els pares paguin unes quotes…? El fi justifica els medis per a aconseguir que els pares tornem a pagar el que ja hem pagat amb els impostos, perquè la Generalitat, en contra de l’article 88 de la llei orgànica d’educació, deixa a les escoles públiques en números vermells i ens exigeix als pares les quotes il·legals (sic):
(Acta del consell escolar del dia 13/6/2011) En el claustre es va fer la proposta que la quota de material, excursions i activitats pedagògiques de proper curs sigui de 100 €. Aquest augment es deu a la retallada d’ingrés del Departament. Els alumnes hauran d’assumir la despesa de fotocòpies i altres materials fungibles que abans pagàvem del pressupost de la Generalitat.
(Execució de la resolució 709/2019 de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública) (…) Les quotes obligatòries es destinen a pagar mobiliari i eines de les aules per part de les famílies (“despesa de mobiliari per alumne”: més de 15.000 euros entre 2015 i 2019), justificat per escrit amb “treballar per espacis significa l’ús de mobiliari (…)
(Ordre dels Serveis Territorials d’Educació de març de 2020) (…) (en) pagament per “material Montessori”, jocs de fusta, jocs didàctics, etc.
Per afegiment, tot valia perquè no es toqués a responsables i les actuacions qüestionades legalment i, potser, ho deixéssim córrer. Devia ser tanta la importància per al govern que autoritats policials es van involucrar i dedicar esforços per a dur a terme una trucada intimidatòria i dissuasiva que la sentència esmenta i de veritat em van arribar a practicar (sic) “(…) Amb la demanda es va aportar àudio de conversació telefònica a instància del Cos de Mossos d’Esquadra amb l’Oficina d’Enllaç amb la Comunitat”. En la comunicació telefònica m’advertien “amb afecte” de greus conseqüències en forma d’una copiosa multa, si no s’arribaven a acreditar “els cobraments irregulars”… Si es posa sobre la taula la cronologia de fets s’entén millor: l’actuació policial va produir-se en el marc d’una protesta de molts pares de l’escola que vaig vehicular com a membre del consell escolar i és en aquesta condició que es van adreçar a mi. Va arribar el març de 2019 només tres dies després de presentar un escrit de queixa en el registre oficial a la direcció dels Serveis Territorials del Vallès Occidental, acompanyada de 78 signatures de mares i pares de l’escola (sic):
(…) Abans d’examinar la problemàtica concreta, ha de tenir-se en compte la situació generada en el centre per l’exigència de les denominades quotes que van portar a diverses famílies (en una reclamació de més de 70 signatures) a plantejar davant l’Administració educativa una sèrie de problemes existents, també respecte a l’exigibilitat de les quotes, tenint en consideració les diferències socials entre les famílies, així com les conseqüències en l’àmbit educatiu, amb especial rellevància per als fills de les famílies vulnerables que no podien satisfer les quotes obligatòries (…)
I les AMPA què han fet? Les associacions no només no ens han fet costat, sinó que han estat en contra al costat de les autoritats responsables i es van sumar aviat al linxament públic. Serveixi la punta de l’iceberg, quan em van publicar un article d’opinió redactat per mi a un rotatori local de Terrassa, “Quotes i privatització de l’educació” (Malarrassa, 26/6/2019). En clara contradicció amb “la defensa de l’escola pública”, “La Pepeta” (plataforma de les AMPA de les escoles públiques de Terrassa) va mostrar els seus interessos i tot pressionant al diari va reaccionar amb males arts i l’objectiu de desacreditar la meva denúncia davant l’opinió pública a la xarxa social “X” (llavors «Twitter», sic):
Gràcies per compartir! Heu pogut contrastar els fets descrits en aquest article amb l’AMPA de l’Escola, amb la direcció del centre i amb els Serveis Territorials d’Educació? (…) Insistim: heu tingut cura en contrastar els fets amb totes les parts implicades? Us hem escrit un correu també, però no hem tingut resposta”
En coincidència temporal, l’AFFAC (Associacions de Famílies Federades d’Alumnes de Catalunya, anteriorment “FAPAC” abans del canvi de nom) presentava el novembre de 2019 un estudi sobre “la contribució econòmica de les famílies al sistema educatiu públic català” i parlaven d’unes “quotes de copagament”. Aleshores, en una roda de premsa, una periodista molt encertada preguntava (sic):
Si no és obligatori pagar aquestes quotes, si no és obligatori que les AMPA aportin, per què no feu una crida a no fer-ho?
I, la directora de l’AFFAC responia (sic):
No sé si la solució passa per fer una crida a les famílies, no pagar i crear un estat d’alarma.
Tanmateix, en paral·lel, a l’ombra del procés judicial contenciós administratiu, Educació començava a recollir cable i ens notificava algunes resolucions favorables. A tall d’exemple, davant la nostra denúncia administrativa que vam presentar a la Inspecció Educativa, per la discriminació de la “llibreta de vida” de desembre de l’any 2020 (malgrat el judici en marxa i que la sentència recull), la resolució del dia 24 d’agost de 2021 de la direcció dels Serveis Territorials del Vallès Occidental d’Educació ordenava (sic):
• Utilitzar en els documents del centre el concepte “aportacions voluntàries” i no “quotes” per no generar confusió i seguir la pauta marcada per la Instrucció 3/2019 sobre gestió econòmica.
• Instar al Consell Escolar la necessitat de modificar el capítol 4 de les NOFC per adaptar-lo als principis del sistema educatiu, concretament l’acord de 30 de juny de 2020. Cal desvincular el pagament del material de les sortides i permetent, tot i que el Consell Escolar hagi aprovat una quota única, la possibilitat de les famílies de pagar de manera individualitzada les sortides, si així ho desitgen fer.
• Adaptar l’aportació voluntària de les famílies (material ordinari no inventariable, sortides i el seu transport, i llibres si s’utilitzen) al cost real de la despesa.
• Informar a les famílies que han pagat un sobrecost i oferir-los la possibilitat de retorn de l’import, o si són famílies que continuen al centre educatiu, que se’ls compensi de l’aportació de material del present curs escolar o següents.
• Els pares que decideixin comprar el material i no fer l’aportació voluntària per material, cal pactar amb la família que aporti l’esmentat material en una bossa o motxilla la manera de gestionar la utilització del material, evitant la percepció d’un tracte diferent entre els infants. Cal fer esment que el material no utilitzat serà retornat a la família.
• Fer arribar a la direcció del centre la necessitat de posar en marxa les actuacions necessàries per tal que no pugui tornar a succeir un fet d’aquestes característiques. b) Advertir al centre en relació a la no entrega de la llibreta de vida a uns alumnes de la comunitat de petits en data 21 de desembre de 2020 que es prenguin les mesures adients per tal que no es torni a repetir.
Durant el tràmit fins a aquesta resolució, la Inspecció Educativa acreditava amb un informe (sic) “en l’acta de la comunitat de Petits en data 15 de desembre es recull que la pertinent comunica que no s’emportaran el quadern de vida els alumnes que les famílies no hagin abonat la quota pertinent” — cita de la sentència —. Per cert, era un “quadern que ja no existia” segons la direcció de l’escola i cita la sentència (sic):
Manifesta que va sol·licitar -via procediment d’accés a la informació pública- si havia de comprar alguna cosa per al denominat “quadern de vida”. En la resolució estimatòria, el 22 d’octubre de 2020, la Direcció del Centre docent es va dir que no tenia que comprar res per a formar el quadern de vida i només es va fer en el curs 2019-2020 (…). No obstant això, afegeix, sí que hi va haver quadern de vida per al 2018-2019; 2019-2020 i 2020-2021 (l’actor manifesta que els té tots), però van discriminar al fill de l’actor per haver-se negat a pagar una quota il·legal de la qual l’obligatorietat nega una altra resolució (“no existeix, no ha de comprar res”).
Vatua l’olla! En la resolució la direcció dels Serveis Territorials va “oblidar” aquest detall transcendental i el va disfressar, (sic) “(…) a causa d’un malentès i d’una certa descoordinació entre les diferents tutores d’Infantil sols es va lliurar a les famílies que havien fet la corresponent aportació de material. Acreditar que es va produir una disfunció i una manca de coordinació en el lliurament a l’alumnat d’Educació Infantil del centre del material quadern de vida”…
D’aquesta forma barroera, la conselleria, la Inspecció Educativa i la direcció assenyalaven a les tutores i pretenien fugir d’estudi (sic) “(…) va fer arribar un document de resposta (…) on s’informa al sol·licitant que la Inspecció no trobava els elements necessaris per una incoació d’expedient disciplinari” i esquivaven la depuració de responsabilitats i haver-se de pronunciar quan el sistema de quotes obligatòries, cessar-lo i sancionar la infracció legal que n’estava resultant. És clar… Ells “ja havien contestat molts cops” (sic):
Totes les altres qüestions, especialment les relatives al sistema de quotes per sufragar les despeses de material i activitats escolars, ja han estat contestades als peticionaris en repetides ocasions, des de la Direcció del centre, des de la Inspecció d’Educació i des de la Direcció dels Serveis Territorials, amb motiu de resoldre les diferents accions iniciades al respecte (…)
Altrament, com es visualitza en la sentència (sic) “(…) consta que, al llarg de l’expedient l’actor ha sol·licitat, conjuntament i individualment, informació sobre el desglossament d’ambdós conceptes i els subconceptes que incloïa la part destinada a “material”, junt amb els seus respectius costs. Com no li va ser dispensada la informació, va acudir a la Comissió de Garantia del Dret d’Accéss a la Informació Pública (GAIP) que va dictar diverses resolucions (…)”, vaig cursar una quantitat de sol·licituds d’accés a la informació pública (transparència), de les quals la majoria no es resolien bé i no em proporcionaven documentacions probatòries, sobre com implementen el sistema de quotes obligatòries i el desglossament dels conceptes i els preus. Ni tan sols aconseguíem un llistat de material escolar personal per a dotar al nostre fill sense les quotes i ens donaven gat per llebre! En concret, era una substitució del pagament de les quotes obligatòries per unes aportacions en espècie obligatòries arbitràries de quantitat equivalent molt més elevada que les quotes i la sentència detalla (sic):
(…) Consta en l’expedient d’execució de la resolució de la GAIP 753/2019, se li va donar un llistat i es va acreditar el llistat de preus del material, que resultava superar els 100 euros.
Entorn d’aquestes arbitrarietats, les magistrades, per a decidir, s’han fixat en especial en la resolució 817/2021 de la GAIP, en raó que vaig sol·licitar per últim cop el caràcter obligatori o voluntari de les quotes i un llistat de material escolar i Educació ho va inadmetre a tràmit (sic):
En efecte, la GAIP va entendre que no era plausible que el Departament no pogués contestar a la dita informació; que qualsevol persona tenia dret a la informació sol·licitada (…) Més concretament, la informació relativa al material escolar que devia ser finançat per les famílies de l’alumnat, havia de ser coneguda pel centre i per l’Administració educativa, doncs en cas contrari “podria significar que, per una banda, les demandes que fan les escoles de material escolar es deixen a la improvisació i, per l’altra, que es cobren indegudament a les famílies prestacions que legalment haurien de ser públiques, dues eventualitats difícilment compatibles amb la seguretat jurídica i amb un entorn de planificació i de programació dels serveis públics; de totes maneres, si el Departament d’Educació ignora quin és el material escolar que han de sufragar les famílies perquè queda al marge de la gratuïtat de l’educació, que ho posi de manifest i amb aquesta declaració donaria satisfacció a aquest apartat de la sol·licitud (…)”
En fi, davant aquestes i altres arbitrarietats i controvèrsies tan gruixudes — sobre el fons hi ha molta més tela que tallar i a més la sentència s’estén al llarg de vint-i-quatre pàgines —, ara sí anant al gra, el Tribunal Superior de Justícia ha decidit de llis que el sistema de quotes obligatòries de l’escola pública Auró és il·legal. Tot reconeixent la responsabilitat de les autoritats educatives pel mal i la desprotecció al nostre fill per les discriminacions. I han condemnat a la Generalitat amb les següents decisions (sic):
(1) Declarar l’obligació del centre d’identificar i dissociar tots els conceptes que requereixin aportacions econòmiques de les famílies, sigui en espècie o mitjançant el pagament de quotes, informant amb suficient antelació a aquelles famílies que s’acullin a l’aportació de material en espècie.
(2) Cal reconèixer el dret de l’actor a rebre el llistat de material escolar necessari perquè el seu fill pugui desenvolupar les activitats escolars amb suficient anticipació a l’inici del curs escolar, sense perjudici que se li pugui exigir una provisió complementària en cas de ser precisa.
(3) Cal declarar que el fill de l’actor ha patit discriminació en els termes que han quedat dits en aquesta sentència pel que l’Administració demandada ha incomplert l’obligació que tenen les autoritats educatives de garantir la protecció al menor en el seu àmbit d’actuació.
Tot amb tot, la sentència és rigorosa i suposa un alè d’esperança, però la decisió s’ha quedat enquadrada en el nostre cas… I ara què?
Extrapolació als altres casos.
O sigui, el precedent jurídic és rellevant i en efecte funcional a la causa per a extrapolar-lo “cas a cas”.
No obstant això, seria de crèduls pensar que, essent jutge i part, sense l’acció legal de pares, el poder polític reaccionarà i ara ordenarà a la Inspecció Educativa que intervingui i arregli la mala gestió general irregular de les quotes obligatòries.
Tot i això, ni senzill ni impossible, el camí és més viable, perquè en cas de denúncia, el precedent millora per als pares les opcions d’un litigi exitós davant la Generalitat, en una situació de partida d’una clara desigualtat d’armes. O, en un primer moment, quan les direccions no afluixin la corda i es mostrin inamovibles, la sentència pot ser una eina per a qüestionar-les en les entrevistes i els consells escolars i un antecedent del que podria passar, si s’impugna.
És clar que la Justícia no ha decidit sobre l’existència del sistema de quotes obligatòries en més centres, però en el relat dels fets és indiciari que hagi estat implicada tota la cadena des de l’escola, passant per la Inspecció Educativa i la conselleria — és cristal·lí que la direcció no actuava només per iniciativa pròpia, sinó amb la tolerància i el permís superior —. O dit amb altres paraules, s’obre la porta a l’ús de la sentència per a lluitar cada cas. Si bé l’extrapolació mai serà automàtica i ha de litigar-se amb una estratègia jurídica adient i medis de prova. En una denúncia administrativa i, arribat el cas en un judici, no se’n fa prou amb tenir la raó, sinó que les actuacions impugnades s’han d’acreditar amb la totpoderosa Administració a la contra que no reconeixerà res. Sense obviar que els responsables disposen de temps i recursos a dojo (els diners públics) i s’han de trobar forçats a guardar unes aparences i captius de les seves pròpies malifetes si són qüestionats pel tema legal — no s’atreveixen a una prevaricació en lletres de motlle —. Cosa que els podria empentar a la notificació d’una resolució mitjanament favorable per als pares.
Com a incís, és a considerar que les direccions i els seus superiors també teixeixen la seva estratègia i ho sé per la meva experiència i la d’altres pares i mares que he conegut. Hi ha un leitmotiv quan impugnem l’exigència de quotes obligatòries de defugir la legalitat com si fos oli bullent (en entrevistes amb les famílies, als consells escolars i en les respostes als recursos i peticions). A més d’insuflar por i victimitzar-se, en les interpel·lacions intenten empènyer als pares a marcs mentals enganyosos, on els abusos són justificats i presentats com a convenients per als alumnes, tot portat al terreny de la subjectivitat — utilitzen el suport social a les seves decisions i autocops per a justificar i comunicar que no hi ha res a fer, “és inevitable” —. En són exponents “el finançament públic és insuficient i l’escola vol un ensenyament de qualitat per als alumnes i sense les quotes no seria possible”, “els consells escolars decideixen les quotes per majoria”, “les quotes no són obligatòries, però són necessàries per a dur a terme el projecte educatiu de l’escola”, “si els pares no paguessin les quotes, no es podrien fer activitats com ara les excursions i les extraescolars”, “per a poder rebre els materials i participar en les excursions, s’ha d’estar al corrent de la quota de l’AMPA i de la quota de material”, etcètera.
Per aquest motiu, si es vol intentar el camí, a escala particular o en grup, en un primer moment és crucial mantenir el cap fred i evitar en calent una interpel·lació directa presencial o escrita amb les direccions, els superiors i la Inspecció Educativa. Abans de caminar cal informar-se, comprendre molt bé la legalitat aplicable, conèixer els riscos per a reduir-los a la mínima expressió, o evitar-los completament. En qualsevol dels casos, és aconsellable entomar-ho ben aviat amb assistència jurídica — a ser possible des del començament, amb un advocat experimentat i sensible especialista en dret administratiu —. Interactuar com un «pollastre sense cap» pot ser extenuant i abocar a carrerons sense sortida i riscos innecessaris. Seria exposar-se in aeternum a allò d’«ara diu pa, ara diu coca» i «puntades de peu cap endavant». A saber, utilitzen els expedients administratius per a fer el llit als denunciants en el pitjor dels sentits.
És un joc brut i tenen la paella pel mànec. Com si es tractés d’una partida d’escacs, aixecar el cap i moure fitxa és un exercici lloable de dignitat. Ha de ser, però, amb seny i comporta un risc d’“escac i mat” (en sentit estricte, són capaços de tot), tot i unes lloables pretensions i bon fons. Per insignificant que aparenti una esquerda, esdevindrà ben segur en una “porta del darrere” que les autoritats rebran amb els braços oberts, per a convertir el camí en un camp de mines. Mai és irrecuperable, però es tracta de no fer-se trampes al solitari.
Al cap i a la fi, amb diferents agendes, però interessos confluents, el que hi ha és una estructura autòctona catalana de complicitats que abraça el poder polític, l’Administració, les patronals i entitats (com en feia un tast en l’article «Han de gestionar les AMPA a les escoles públiques el cobrament als pares de quotes il·legals?»). I si hi ha res que els podria aturar, sens dubte és l’afortunat fet que encara existeixin al butlletí oficial de l’estat unes lleis que protegeixin a l’educació pública de manera especial i el sistema judicial mantingui un grau d’independència - casualment, els d’aquest «statu quo» català l’ataquen i la voldrien liquidar —. Això i l’ingent esforç fins al final és el que en el nostre cas particular ha fet possible la sentència.
I en aquest context, per més que les quotes obligatòries certament perjudiquin les famílies sense excepció — perquè destrueixen l’ensenyament públic en tot cas —, ens hem negat a passar pel tub i malauradament hem patit a soles els rigors i conseqüències de l’enfrontament i la litigació amb una demanda pionera — immerescudament; és el que ens ha tocat viure —. El mirall que imposa que cap organització ni família haguera fet fins ara el pas, no és sinó un símptoma del context històric distòpic català. Si de moment no és així en les altres comunitats autònomes, es podria explicar pel fet que els governants, tot i coincidir en interessos amb les agendes de fons privatitzadores que implementa el govern català, encara no s’hi han atrevit a arribar tan lluny, per no disposar del vent a favor — avís a navegants —.
Potser una explicació perquè el govern no hagi trobat resistències seria la “prova del nou” fa dècades de la implementació massiva dels concerts educatius amb un sistema de quotes obligatòries, des del principi il·legal. D’aquesta manera generacions d’alumnes i després pares han estudiat en aquestes condicions i s’anava normalitzant socialment — com deia el conseller d’educació Ernest Maragall, en els últims anys del govern del «tripartit» del PSC, ERC i ICV (sic), “que la concertada cobri quotes a les famílies és imprescindible (…) farem bé la feina de fer l’escola (concertada) viable i a més ho farem amb rapidesa” (6/7/2007, El Punt Diari) —. Com no aixecava suspicàcies, en el fil de donar més estocades a l’educació pública, amb les retallades en els serveis públics més dures de l’estat espanyol de 2010, un cop va tornar Convergència i Unió a governar, el terreny estava més que adobat i va provar el sistema de quotes obligatòries en les escoles públiques i els instituts públics. Fins ara tampoc havia passat res, no almenys fins a les nostres accions legals i el desenllaç de la sentència rigorosa i legalista del màxim tribunal de justícia autonòmic.
És cabdal prendre consciència que el resultat just ha estat possible perquè l’article 88 de la llei orgànica d’educació és vigent i d’aplicació i a la Constitució s’obliga als poders de l’estat a què l’educació bàsica obligatòria pública sigui per a tothom i gratuïta, malgrat la conjuntura política i social. Vol dir que el sistema legal està de la nostra part i la Generalitat s’hi ha donat de bocaterrosa per primer cop per la fulminació arbitrària, de la prohibició general en les escoles públiques (i als concertats!) d’un sistema de quotes obligatòries. Per tant, els enquadraments dels responsables i estiracordetes al voltant de la idea que “és inevitable” es dedueix que cerca controlar i manipular socialment i evitar una esbandida que els qüestioni les polítiques il·legals per a privatitzar i, en conseqüència, la privatització — com deia en obert l’AFFAC (les AMPA i les AFA) i esmentava amb un vídeo al principi de l’article (sic), “la solució no passa per no pagar i crear un estat d’alarma” (i ara afegeixo) als privatitzadors de la Generalitat, les patronals de la concertada, sindicats i associacions… —.
Enfront de «l’espasa de Dàmocles», ha quedat demostrat que els pares i la ciutadania en general hem d’exercir els nostres drets i, en especial, el dret fonamental a la tutela judicial efectiva. Recórrer al control judicial és de persones civilitzades, quan les autoritats públiques s’enroquen i actuen com si ens trobéssim en un estat totalitari (propi de les tiranies). Les opcions són transigir o entomar-ho i, molt possiblement, amb organització se’ls podria aturar en el curt termini.
Encara que el poder polític pretengui rentar-se les mans de les seves obligacions, se’ls ha de reclamar allò que la Llei els hi obliga. Els infants no es mereixen haver d’estudiar amb quotes il·legals i degradacions i misèries derivatives irregulars igualment — mestres privatitzats, semiprivatització d’assignatures com ara les matemàtiques amb «Innovamat», i el mobiliari, ordinadors i les fotocòpies de pagament, etc. — i depenen de nosaltres i ens necessiten. En algunes coses que encara ens avala la legalitat, s’ha de lluitar la continuïtat — ara en el precipici — de les escoles públiques, amb una reversió de retallades en els seus pressupostos públics. Es pot acabar amb una mala gestió irregular discriminatòria i segregadora que aprofundeix i amplifica els efectes de la política de concerts educatius i posa en qüestió finalitats i funcions de la institució pública. No és increïble el que ens diuen que les quotes obligatòries les haurien implantat, per a obligar-nos a pagar a les escoles totes les excursions, material escolar personal i activitats extraescolars? Si de totes maneres no entren en la gratuïtat i ens toca finançar-ho als pares (no amb quotes obligatòries, és clar) — i no és el que es troba en qüestió —…
És que aquests “encantadors de serps” no anomenen als pagaments “material escolar i excursions” en el fil d’aprofitar-se de la nostra bona fe i abusar econòmicament? Així ens rapinyen sota mà un sobrecost indissociable obligatori de repagament il·legal, de despeses corrents de les escoles i els docents que ja no sufraguen del tot amb els fons públics irregularment, per a impartir als alumnes els ensenyaments ordinaris (les activitats obligatòries en l’horari lectiu són els ensenyaments de caràcter gratuït)… Qui té verdaderament la conducta insolidària i abusiva, si rebre els ensenyaments públics ordinaris tots ja ho hem pagat amb els impostos? On van a parar els nostres impostos llavors? No estableix l’article 88 de la llei orgànica d’educació inequívocament a qui li toca pagar les escoles públiques i té prohibit fer-nos-ho “repagar” als pares i establir quotes obligatòries? (sic) “(…) en cap cas poden percebre quantitats de les famílies per rebre els ensenyaments de caràcter gratuït, imposar a les famílies l’obligació de fer aportacions a fundacions o associacions ni establir serveis obligatoris, associats als ensenyaments, que requereixin aportació econòmica, per part de les famílies dels alumnes (…) Les administracions educatives han de dotar els centres dels recursos necessaris per fer efectiva la gratuïtat dels ensenyaments que en aquesta Llei es declaren gratuïts (…) les administracions educatives han de supervisar que els centres educatius compleixin aquest article”?
En conclusió, la nostra tortuosa història ha tingut en global un desenllaç prou just. Per a major concreció, s’han assolit — a destacar, entre molts més — dos precedents jurídics rellevants i extrapolables per a les famílies en les escoles públiques (i els concertats):
-
El més important és la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ordena en l’escola pública Auró de Terrassa — extrapolable — l’únic sistema de pagaments legal de l’article 88 de la llei orgànica d’educació. En el sentit que els conceptes sense garantia de gratuïtat s’han de poder autoritzar, i si tenen cost pagar, de forma informada (conceptes, dates, preus…), voluntària i individualitzada. Això són les activitats complementàries (com ara les sortides i excursions), les extraescolars i els serveis escolars voluntaris. També, amb anticipació suficient a l’inici de cada curs escolar, les escoles han de proporcionar als pares un llistat d’objectes personals (material escolar, llibres de text, etc.) per tal que puguin dotar als seus fills de manera particular, per a dur a terme les activitats proposades a classe pels docents. Sense haver d’abonar a l’escola quotes ni realitzar aportacions econòmiques o en espècie obligatòries.
-
És complementària a la sentència la resolució del dia 24 d’agost de 2021 dels Serveis Territorials del Vallès Occidental d’Educació. La sentència la transcriu i referència, però per separat ha desenvolupat la doctrina jurídica concreta que les escoles es troben obligades a admetre, als pares que ho sol·licitin, l’opció de l’autorització voluntària i el pagament de les excursions de manera individualitzada, en lloc d’una “quota única”.
A continuació, si aquests precedents es convertiran en un revulsiu en la immediatesa depèn d’unes voluntats:
-
Cada família podria presentar una denúncia administrativa contra el sistema de quotes obligatòries particular de l’escola pública o institut públic dels seus fills. Ben enfocada i amb el suport extra de la sentència judicial, podria reclamar-ne l’extrapolació adaptada al cas.
-
Diverses famílies d’una escola o més escoles podrien unir-se i organitzar recursos fonamentats en la sentència. Així podrien impugnar el sistema de quotes obligatòries a la conselleria d’educació, apuntant amunt del tot. Amb el fi d’aconseguir una resolució favorable per a cadascú i que el Tribunal Superior de Justícia hagués de deliberar sobre la continuïtat del model fraudulent i intentar que n’ordenés el cessament a molts centres d’una tacada.
-
Els consells escolars no tenen cap obligació de secundar a les direccions i haver d’acordar la conservació del sistema de quotes obligatòries any rere any. No hi ha excusa: la sentència n’ha declarat la il·legalitat i podrien cessar-lo d’ofici i ipso facto en una reunió, de la nit al dia.
-
Les direccions disposen d’àmplies potestats discrecionals i les que coneguin la sentència podrien decidir d’ofici el cessament del sistema de quotes obligatòries en el centre que dirigeixen ara mateix: només es tracta de complir amb la Llei. Perquè no caigui en l’oblit, s’ha de fer esment especial a l’Àngels Longan: una funcionària pública exemplar de la pública catalana que l’any 2020 era directora d’un institut i, a contracorrent, és de moment l’única en la Història que va decidir cessar d’ofici el sistema de quotes obligatòries, amb el suport del consell escolar. Ningú l’ha secundat: ni altres direccions ni els sindicats, ni l’AFFAC — el mirall —, ni… Va ser notícia («Un instituto no cobrará cuotas a las familias de ESO a partir próximo curso», 6/7/2020, La Vanguardia).
-
En últim lloc, ara que la sentència ha nuat a l’emperador, el govern podria tornar al sistema legal que ha ordenat el Tribunal Superior de Justícia a l’Auró. Res més que la manca de voluntat de complir amb la Llei impedeix a la consellera d’educació ordenar la fi del sistema de quotes obligatòries. Només hauria de manar a la Inspecció Educativa que treballi i inspeccioni cada escola i el faci cessar on el trobi implementat. Si l’any 2020, excusant-se amb la pandèmia del “virus COVID-19”, anteriors gestors de la conselleria suspenien sense cap dificultat el seu cobrament als pares amb circulars adreçades a totes les direccions de la pública, també ho podrien fer per a cessar-lo incondicionalment.
En fi, si hi ha res segur, és que allò de “no hi ha res a fer”, als governants i acòlits de moment se’ls hi ha anat en orris definitivament: David sí que podia guanyar a Goliat. La gesta es podria repetir: només calen pares que aixequin el cap, n’agafin el testimoni i ho intentin també. Ara ho tindran menys difícil: ja no els tocarà començar des de zero. 🟢